Quan la mare hi és però no hi és: absència emocional i desenvolupament infantil

Article en català. Resum en castellano al final.

Parlar de mares absents continua incomodant. Toca una de les idees més arrelades de la nostra cultura: la mare com a figura incondicional, sempre disponible i sempre present. Quan aquesta presència falla, apareixen preguntes difícils. Què li passa a l’infant? Quin impacte té? Es pot reparar? I com en podem parlar sense culpabilitzar ningú i sense negar el dolor?

En aquest article parlo de la forma d’absència que costa més de veure: la de la mare que hi és físicament però emocionalment queda lluny. També parlo de per què és tan important no confondre-la amb el cansament normal de qualsevol criança.

Fa uns mesos en vaig parlar amb la periodista Bàrbara Julbe per a un reportatge de l’Ara Criatures. Aquí desenvolupo amb més calma el que hi vaig explicar, i sobretot una idea que en aquest debat encara queda en segon pla: la cura d’un infant és cosa de més d’una persona, del pare, de la família i de tota una comunitat, i quan una mare no pot, la pregunta també és qui més hi havia al seu costat.

Què vol dir «fer de mare»

Des de la psicologia, fer de mare va molt més enllà del fet biològic. Inclou un conjunt de funcions que es construeixen en centenars de petits moments de cada dia: protegir, acollir el malestar, ajudar a calmar-se, retornar a l’infant una imatge de qui és, posar límits, posar paraules al que passa i acompanyar-lo cap a l’autonomia.

Aquestes funcions les pot exercir la mare, el pare o altres adults propers. Culturalment les hem associat molt a la maternitat, però un infant pot trobar base segura en més d’una persona. Ho tornarem a veure més endavant, perquè és una de les idees que més esperança dona.

Donald Winnicott parlava de la mare «prou bona». Els infants necessiten adults que responguin de manera prou sensible i coherent la major part del temps, i que reparin quan fallen. La perfecció no hi entra.

Tres maneres d’estar absent

Quan sentim «mare absent» pensem en una mare que ha marxat. Però hi ha diverses maneres d’absència, i cadascuna es viu de forma diferent.

• Absència física. La mare no hi és: per una mort, una malaltia greu, una hospitalització, una migració, una separació forçada o una marxa. És la més visible i la que la societat reconeix més fàcilment.
• Absència emocional. La mare hi és, però l’infant no la troba. Pot estar deprimida, col·lapsada, atrapada en el seu propi dolor o desconnectada. Hi ha cura física, però falta mirada, sintonia i disponibilitat afectiva.
• Absència funcional. Les funcions bàsiques de protecció, regulació o contenció queden greument alterades durant molt de temps, per exemple en contextos de trauma no resolt, addiccions, violència o falta absoluta de xarxa.

Sovint es barregen entre elles, i sovint no tenen res a veure amb la manca d’amor.

Quan hi és però no hi és

L’absència emocional és probablement la més difícil d’identificar. Des de fora, la relació pot semblar normal: l’infant va net, menja, va a l’escola. El que falta passa en els detalls. Una mirada que no arriba quan plora. Una resposta plana quan explica alguna cosa que l’il·lusiona. Una mare que escolta però no sembla sentir.

Molts infants que ho viuen ho expliquen anys després amb la mateixa frase: «hi era, però no hi era». I com que no hi ha hagut cap ruptura visible, aquest dolor costa molt de posar en paraules, a vegades fins i tot d’adults.

Els infants petits no interpreten l’absència com ho faria un adult. Sovint la tradueixen en preguntes sobre ells mateixos: «Què he fet malament?», «Per què no em mira?», «No soc prou important?». Per això, una de les coses que més ajuda és que algú els expliqui, amb paraules a la seva mida, que el que passa no és culpa seva.

El cansament normal no és abandonament

Ara que es parla tant d’aferrament i de trauma, hi ha un risc que veig sovint a la consulta: mares que, després d’una tarda dolenta, es pregunten si estan fent mal als seus fills per sempre.

Totes les mares es desborden, es desconnecten estones, perden la paciència i necessiten espai. La criança real està plena de petites ruptures. El que acostuma a tenir impacte és una altra cosa: una absència sostinguda, imprevisible, que es repeteix durant molt de temps i que mai no es repara.

Una fallada puntual dins d’un vincle segur i una desconnexió crònica són situacions molt diferents. Confondre-les només afegeix culpa, i la culpa, en lloc d’acostar-nos als fills, sovint ens en separa encara més.

Què pot passar en l’infant

A curt termini poden aparèixer inseguretat, plors intensos, irritabilitat, ansietat quan la mare marxa, problemes de son o una necessitat molt gran de contacte. Amb el temps, alguns infants poden desenvolupar dificultats per confiar, por al rebuig, problemes per identificar el que senten o una manera de relacionar-se marcada per la dependència o per la distància.

Però no tots els infants ho viuen igual. L’impacte depèn de molts factors:

• l’edat i el temperament de la criatura,
• quant de temps dura l’absència i de quin tipus és,
• com era el vincle abans,
• si hi ha altres adults disponibles i propers,
• i com se li explica el que està passant.

Dos germans poden viure la mateixa situació i sortir-ne de maneres molt diferents. Per això prefereixo parlar de factors de risc i de factors de protecció abans que de destins.

Altres adults que poden sostenir

Durant molts anys la investigació es va centrar gairebé només en la mare. Investigadors com Michael E. Lamb van mostrar que els infants poden construir vincles segurs i protectors amb el pare, els avis, germans grans, mestres o famílies acollidores.

Quan una mare no pot estar disponible, la presència d’un altre adult estable, que miri l’infant i el tingui en compte, pot marcar una diferència enorme. El risc creix quan la criatura queda sola emocionalment davant del que viu.

Mirar la mare amb el seu context

Cuidar de manera sensible depèn també del descans, de la salut mental, de la xarxa de suport, de la feina, dels diners i de la possibilitat real de sentir-se sostinguda. Hi ha mares que estimen profundament els seus fills i que, alhora, viuen soles, esgotades o col·lapsades.

Entendre-ho no esborra el que l’infant ha pogut viure. Però ens ajuda a deixar de buscar una sola culpable i a preguntar-nos què necessitaria aquella família per poder cuidar millor: escola, serveis socials, família extensa, espais de salut mental, una comunitat que no miri cap a una altra banda.

Els vincles també es poden refer

Les experiències primerenques deixen empremta, i no cal amagar-ho. Ara bé, el desenvolupament emocional no queda tancat a la infància. Moltes persones que van créixer amb una mare emocionalment absent troben més endavant relacions que les ajuden a sentir-se segures: una parella, amistats, un mestre, un espai terapèutic.

També ajuda poder donar sentit a la pròpia història: entendre què va passar, posar paraules al dolor i separar el que depenia dels adults del que no depenia de la criatura. Fer-ho redueix molta de la culpa i de la sensació de «tenir alguna cosa malament» que tantes persones arrosseguen.

Si ets mare i, llegint això, t’has reconegut en una etapa en què no podies estar per als teus fills, el primer pas és mirar-ho sense jutjar-te i buscar suport per a tu. Si ets adulta i t’has reconegut com aquella criatura, també tens dret a entendre la teva història i a rebre ajuda per fer-ho.

Guia gratuïta en PDF: «Quan la mare hi és però no hi és», cinc pàgines amb les funcions maternes, els tres tipus d’absència, com distingir-ho del cansament normal i què pot ajudar. Descarrega-la aquí.

Resumen en castellano

La ausencia materna puede ser física, emocional o funcional. La más difícil de ver es la emocional: la madre está, pero el niño no la encuentra. Conviene distinguirla del cansancio normal de cualquier crianza; lo que deja huella es una desconexión sostenida que no se repara. El impacto depende de la edad, el temperamento, el vínculo previo y, sobre todo, de si hay otros adultos que sostienen al niño. Las experiencias tempranas dejan huella, pero los vínculos también pueden reconstruirse a lo largo de la vida.